Oh l'ampolla
que esclofolla
cor i boca.
S'equivoca
qui t'olora
i no t'adora,
que la teva aroma
fa lliscar la ploma
i fa dir al poeta
tot el que li peta.
Duus a la panxa rodona
el licor que a tots emmona
i que fa que amb ets i uts
parlin fins i tot els muts.
Tu ets qui amb zel de monja custodia
el tresor que Noè ens va llegar un dia
quan, en esprémer el dolç raïm daurat,
féu vi, ja tip de l'aigua i de l'aiguat.
Oh dolça ampolla que, de vi complida
a Canà on hi hagué bodes, fou servida
a la taula on Jesús va celebrar
amb els deixebles el darrer sopar.
Tu fores qui l'alegria
féu retrobar el joiós dia
que els deixebles d'Emmaús
van reconèixer Jesús.
Que el teu noble imperi
retorni el senderi
al bisbe que es creu
que la paperina
que el seu cap tragina
és segur altaveu
del ver magisteri
del Crist mor en Creu.
Pel vi que en sang de Crist és transformat,
ampolla, que aquest prec sigui escoltat.
