diumenge, 28 de gener del 2007

ARQUET I VIOLÍ


Sor Neus, la dolça, la petita Neus,
morí un dia de Rams mentre tocava
La mort de l'escolà. Defora al claustre,
les monges aplegades escoltaven,
amb llàgrimes als ulls, la melodia
que es trencà de manera tan sobtada
que el silenci, tallant, va fer ferida...
Mossèn Pròcul Prodente, que resava
pausat el Miserere, sanglotava
en cloure aquells bells ulls que ara dormien
libats a Déu, gelós de la bellesa.
Adés, mentre que amb l'oli sant li ungia
el marbre de les mans i els peus exsangües,
va veure en els seus ulls i a flor de llavis,
on l'alè li negava la paraula,
l'últim desig del qui a la mort condemnen:
-Demana el violí, Mare Priora!-
Fou sor Rosa Marquès la qui va córrer
piadosa i fidel per les escales
portant el violí. S'il·luminaren
els ulls de la malalta i la veu pura
del violí sorgí amb força dels braços
erts de sor Neus, en l'última abraçada.

Morí un dia de Rams. El seu cos jove
fou sebollit en dolça companyia
d'arquet i violí que cap germana
gosà arrencar dels dits de la difunta.
Els podeu veure, si voleu, encara
a ca l'Espardenyer. Diuen que sonen
amb un deix trist, però ple de dolcesa.
De no haver mort tan prest, sor Neus hauria
estat de cert una velleta dolça
de cabell blanc, d'aquelles que sordegen
i es confessen a crits amb mossèn Pròcul
-ben sord del tot- que ja no entenen gaire
el jovent, i sordegen contentes
de no haver d'escoltar aquests sorolls d'ara...