LES NOVÍCIES

Fou un dissabte sant dels que fan època.
De bell matí, que encara la celístia
titil·lava en el blau tibant del cel,
les monges una a una sortien de les cel·les
amb el rostre afinat del fred i la vigília.
Les matraques, sonant entorn del claustre,
invitaven a totes a l'ofici.
Les més velles hi anaven rinco-ranco,
i amb un pas contingut, com de pardal,
juganeres, felines les novícies.
El foc novell va encendre tres estels
a l'arundo que, alçada pel diaca
contra la nit, anunciava el dia.
I exultaren de cor les angèliques turbes
del cel i treballà bresques de mel la mare abella.
Cop de flectamus genua i levates,
el cor de les novícies glatia
ja de joia pasqual ben abans d'hora
tot contestant l'Amén amb gran cridòria.
Dominus enim pugnat pro eos contra nos
-pensaven les d'edat més assenyada.
Els mossens es miraven de reüll
la cara que hi posava l'abadessa.
L'abadessa s'hauria volgut fondre
tot passant-ne la culpa a la priora.
Mig plorava de pena, la priora,
per tants i tants malaguanyats egipcis
negats allà al mar Roig. S'enriolaven
les joves sense entendre els llatinòrums.
La mestra de novícies s'alçava
ara i adés per mor d'imposar l'ordre.
Fou en llegir el capítol tercer de Daniel
que un crit, gairebé un bram, aterridor
va ressonar fent estremir les voltes:
Nabucodonossor, el gat de sor Clotilde,
polissó i filisteu d'aquella festa,
fou qui entonà l'horrible marrameu
fugint esperitat del bàndol de novícies.
Ja tot anà d'Herodes a Pilat:
l'escolà Miqueló empaitant el gat,
trabucant mossèn Pròcul sermons i lletanies,
campi qui pugui semblà dir el diaca
bo i encensant a tort i a dret... i tot
finí com el rosari de l'aurora.
No hi hagué caramelles aquell any,
ni mones ni xaranga... Sols sor Neus,
benaurada i feliç en la seva sordesa,
amb dues tapadores a tall de platerets,
saludava el matí anunciant
amb gran soroll la joia de la Pasqua.