diumenge, 28 de gener del 2007

L'ÚLTIMA TEMPTACIÓ DE MARIA MAGDALENA






Picarol de la joia i almorratxa del ball,
ull viu del foc follet de la taral·la,
tothom va fer-se creus quan, de bursada,
sens que ningú no en sabés res, la Magda,
filla de ca l'Oller, va ser monjada
en aquest monestir. "Entre pucheros,
hermanas, anda Dios". Era ben obvi
-va dir el savi mossèn Mitjaforquilla,
que dinava sovint entre les olles
de ca l'Oller i, enmig de dues cullerades
recitava els sants místics de memòria-
era obvi que, de viure entre les olles,
s'encomani algun deix de pietat.
Al claustre, sor Maria Magdalena
Roderic va ser mestra de novícies
i mestra pastissera, ambdues tasques
-talment com qui fa olles o labora
enmig d'olles- menaven la mateixa
via: monges, pastissos es fonien
per la mística unes i a la boca
aquelles altres. Fou ella la inventora
dels cèlebres cisquillos que es venien
en capses amb l'estampa del patró
del monestir, el dolç Francesc de Sales,
i foren, com sabeu, un dels pilars
que sustentava aquelles santes dones.

Sor Magda va morir ben jovençana,
fosa d'una tan dolça diabetis
que el cos li feia olor de sucre candi.
Poc abans de morir, en un moment
suprem de lucidesa, li féu veure,
jo penso que fou Déu i no el diable,
el fil de la novel·la del que hauria
estat la seva vida allà extra muros:

Es trobava en un hort, vora una tomba,
i algú la va cridar. Veié la cara
d'un home bondadós que la va menar a casa
i la voltà d'amor i de mainada.
Bressolava de dos en dos els néts
com penjolls de cireres enjoiant una branca....

Els ulls feien que no, quan mossèn Pròcul
li posava a la boca el pa dels àngels
que es fongué dolçament, com en dolcesa
es va fondre la vida de sor Magda.