L'AMETISTA

Doloretes Vendrell, la de mil veus,
pasturava ametistes a muntanya,
clarors d'hivern en l'hort tancat i clos
de silencis i amors, miols d'enyor
en brancatges fidels punxats d'estrelles,
refilets de pinsà, raigs de fontanes,
camins tan fins dels que qui sap on menen,
teranyines de llum barrant el pas
de l'ortiga infidel, de les bardisses
saducees i escribes, pentinava
verdors de prat en un teclat de feixes,
conreava marjals brodats de molsa,
bancals de solitud devora el cant
humil, constant del rierol que mena
la vida vers la mar. Sor Doloretes,
entrada al monestir, portava a dins,
fràgil flascó de vidre, tot l'encant
exuberant, frondós, de la muntanya,
intens i contingut, a punt d'esclat.
El venerable abat de sant Martí
que, amb garlopa subtil, ribotejava
aquella ànima insigne, li escrivia:
Sortós qui venç el propi cos:/ domina
la natura/ i enjova la natura.
Un tal bell parlament menà la monja
pel bon tirany. En aquell temps venien
voladisses d'ocells a aixoplugar-se
sota els rafals del claustre. Sor Loletes
va aprendre el seu llatí passant molts anys
tota la nit dessota la serena
desxifrant els trinats i els refilets,
codificant els mots del seu llenguatge,
aprenent saltirons i parrupeigs.
N'arribà a saber tant que li mancava
només saber volar. Reguinyolava
amb la merla, flautejava amb el gaig,
gorguejava l'enyor del rossinyol,
refilava el dolç plany del verderol;
dels pardals, aprengué la piuladissa,
sabé el toc monacal de la puput...
Fou un any per Nadal que aconseguí
que els bons ocells cantessin tots a una
el dolç Cant dels ocells! Ja més velleta
va deixar de parlar, només piulava
talment un teuladí. La seva tomba
fou sempre lloc d'aplec de l'ocellada.
En obrir el seu taüt, fou descoberta
la muntanya florint en els seus ossos:
els cartílags, morats i usats, havien
cristal·litzat l'esclat d'una ametista.