diumenge, 28 de gener del 2007

NOMÉS ELS MORTS ESPEREN




Només els morts esperen sempre sempre.
Dormen amb un son prim sota la terra
i vénen a captar-nos en silenci,
des del no-res, l'almoina del record.
Són com un gos fidel que se us acosta
fins a la mà per mor d'una carícia
i mai no us deixaria i us segueix
arreu, ombra i enyor, crit apagat
freturós de la llum i de la vida.
Aquell goig que bé fou, però no fou,
aquell temps que era engany ja en la florida,
el desig sense fons tornat mentida,
l'esclat breu d'un llampec tornat foscor,
el ventre condemnat a l'eixorquia,
l'instint vençut, l'anhel marcit, tot ara
és pols i cendra, cendra i pols, no pas
la pols enamorada del poeta,
sinó la que es trepitja i que somouen
les màquines sense ànima que arrenquen
ara mateix el ventre de la terra
devora on va florir un jorn el fossar.
Només els morts esperen, fets com són
al silenci i l'oblit. Amb buides nines
beuen la pluja piadosa i van
pidolant-nos la llum que els és negada.
S'apropen amb un gèlid aleteig
demanant el record d'una pregària.
Burxen de nit el somni del poeta
perquè els vesteixi amb parracs de paraules,
demanant una vida mal que sigui
farcida de mentides piadoses.
Només els morts esperen sempre sempre.