UBI CARITAS

Sor Caridad Martínez tenia els ulls petits,
profunds, inquisidors, ulls avesats de segles
a contemplar el paisatge sense presses,
a sentir cada cosa del camí
com a paraules dites per les coses.
Perquè les coses parlen, perquè els arbres
tenen secrets no dits, les bestioles
tenen sentits i senten, tenen amors i estimen.
Duia sang de camperos a les venes
i aquella saviesa que és donada
als qui no tenen altre amor que el de la terra.
Vingué de Veneçuela a Barcelona
atreta per la fama dels cursos literaris
d'aquell don Manuel Milà i Fontanals,
mestre de mestres, docte poeta i gran filòleg,
de qui seguí ben fidelment les petges.
Estimà aquesta terra i es blegà
als rebrecs dels seus mots i dels seus signes.
Entrà en el monestir, ningú no sap com fou.
Ella, avesada als horitzons sens límits,
trobà refugi als fulls oberts dels llibres.
Estudià les obres de sant Francesc de Sales
amb un amor immens. Tots som hereus
del més bell comentari de la Vida devota,
on va saber trobar ressons de la devotio
moderna i fins i tot un cert humor velat
après de Rabelais. En l'avinença
que unes monges d'Annecy, camí de l'Àfrica
on eren enviades a fundar un monestir,
varen fer cap ací, sor Cari, que enyorava
la terra nua i els seus grans espais,
aconseguí el permís de l'abadessa
i s'embarcà joiosa amb les germanes.
Allí morí no sabem com ni quan.
Fou via Annecy que temps després sabérem
que, en algun bell indret, sor Cari havia
fundat un monestir de Thelemites.
Ja molt més tard mossèn Pròcul va rebre
un vell paquet cansat de rodar món:
en ell hi havia, en un saquet, les cendres,
sens dubte, de sor Cari i una ampolla
amb un missatge que sols ell va entendre.
Va sebollir les cendres al fossar
i serva encara amb gran amor, a casa,
aquella vella ampolla i el missatge.