LA CABELLERA

Va morir per Quaresma, quan allargava el dia,
quan floreix el jardí i les gavines
es van gronxant mandroses retallant la quadrícula
del claustre monacal. Brodava, la Teresa,
amb fils d'or vell, la tarda del diumenge,
teranyina endreçada, descabdellada al fil
aparentment tan feble de la vida.
Els dits teixien, ja retuts, la trama
dels dies i dels mesos, de la gira polida del llençol,
allisava setins i brodadures de bolcall,
i, amb ungles afinades, com de vori,
pentinava l'aspror del canemàs de la mortalla.
Amb dits ara cansats, passava i repassava
l'agulla prestament i dolça; avesada com era
a la finor de sedes i a la duresa d'ors,
enfilava una un, un rere l'altre,
els cabells bruns, sendals de la germana.
Confegia amb mans destres la garlanda
de flors i fulles de la joventut,
d'aquella primavera de la vida
pressentida només com s'endevina un somni.
Brodava fulla a fulla l'amor inconegut,
els besos mai no dats, la bellesa marcida
sota midons i vels cofant la toca,
i acaronava el doll de cabells de la trena
amb ulls humitejats d'enyor i de tristesa.
I brodava al bell mig: PROFESSIÓ
DE SOR ELVIRA VILÀ, el nom de la germana.
Morí amb l'agulla del record als dits.
Filagarsa de sol, la teranyina
de la tarda esbullava les ombres de la cambra.
I, a la sala de dalt, vora el retrat de l'avi,
desdibuixat per l'usura del temps,
es va anar desteixint tot lentament
i puntada a puntada de la vida
el vell quadre brodat amb els cabells
color ja pols i cendra de la germana Elvira.