LES CREUS AL VENT

Temps era temps, milers de creus senyaven
el front, avui vençut d'aquest país.
Creus de capçal vetllant l'intens i breu
somni d'aquesta vida que ens depara
joia i dolor. Creus de llindar que obrien
els braços amatents de l'acollida.
I les creus dels camins...! Oh creus al vent,
rosa dels vents de l'esperança humana:
oh nord de l'impossible!, oh sud fressat
d'inquietud!, est de l'enyor llunyà!,
oest del goig que fos ja sense posta!
Creus beneint la solitud dels camps,
empetitint l'orgull de les muntanyes,
companyes de camí del vianant,
senyalant on comença i on acaba
el silenci o la nit, on mort i on vida,
on s'encreua el desig i on mor la fosca!
Creus que vetllen la pau dalt del pedró,
creus de comunidor que, amb blats, maduren,
despentinada al vent la llibertat.
De creu en creu pelegrinà incansable
resseguint la pell bruna dels camins,
un rés als llavis, sor Mercè Porcel
de sant Albert, portant en un farcell
un petit scriptorium portàtil
amb plomes i tinters vells de tinta xinesa
i lligalls de paper. Fidel devota
de sant Albert el Gran, duia les cèlebres
postillae que llegia ben sovint
com un divertimento que aguditza
la ment i l'esperit, com el teclat
d'un orgue que s'acreix amb la difícil
interpretació d'una tocatta.
Els dits de sor Mercè, sobre el paper,
harmonitzaven el dibuix, les línies
d'un traç segur, fixant la fesomia
de cada creu retallant el paisatge:
la graonada, el sòcol i l'esvelt
fust que arbora la creu devers el cel.
Guardava el monestir més de set-cents
dibuixos d'un valor incalculable,
creus i més creus que ella va salvar de l'oblit.
Un vent tenyit de mort i de revolta
se'ns endugué per sempre allò que fou
i no serà mai més.
Fou sebollida
a l'ombra de la creu que allà al fossar
ens mena del dolor vers l'esperança.
Com sant Albert, estava convençuda
que el bon Déu més es mostra que es demostra
i -per crucem ad lucem- fem camí
del dol confús a l'alta visió.
Que amb sant Albert es vincli ara per sempre
al vent de Déu que, amb un amor fidel,
persigni ara i adés la nostra terra!