Al vell fossar hi hagué per temps un àngel
vetllant fidel per llunes i per sols
el son etern de les germanes. Era
bell en la dolça i gràvida tristesa
dels seus ulls innocents i ja cansats
de sotjar en negra nit cridant l'aurora,
d'esguardar en la quadrícula del cel
el pas feixuc dels núvols i dels dies.
Dreçat vora la creu, amb una mà
assenyalant la terra, l'altra alçada
devers el cel, les ales recollides
en espera del vol. Era de fusta
de servera, duresa com de pedra
feta a l'embat del vent i de la pluja,
blanesa de silencis i d'enyors,
cor de reïna ardent, mel de les sabes,
claror d'amor que corre dins les venes,
nervadura arborant la saviesa
que és l'única riquesa dels humils.
Cisellat ad maiorem Dei gloriam
i ungit de pau en el bateig del Ganges,
prodigi de l'alquímia, tornava,
sols tocar-les, les aigües en dolç vi,
carrals en or, silencis en paraules,
asprors en randes i tristors en goigs.
Era la cara tendra del dolor
assumit, redemptor que ens torna humans
i va gestant, al ventre de la terra,
al cor de la tenebra, al nus del dol,
pressentida en l'enyor, la primavera.
Cremà quan fou cremat el monestir.
Fou brasa ardent dos jorns la seva teia.
Dies i dies perdurà l'olor
tèbia i blana de les seves cendres
per tot el veïnat, quan d'un cop d'ala
de vent, en flam de foc follet mudant-se,s'envolaren per sempre més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada