El món és un pedaç. El viure una renteta.
Sortosa jo que visc al setè cel
on el qui hi entra hi entra per la portella estreta.
Per damunt dels teulats, el món vist a repèl,
el terra es veu llunyà,
somoguda i febrosa, banal, la humana pleta.
Vers els estels s'enfila el campanar,
i és fidel al seu so cada campana,
d'una a un altre batall el bon dring s'encomana,
ding-dang-dong
pellerincs de boira i retallons de son
dong-ding-dang
mantellina bura i sabatots de fang
dang-dong-ding
dolça tiravira del cor indecís
ulls bonics que em fiblen, els de sant Lluís
-a l'altar que sonin totes d'un plegat-
retaule de plata i en tron d'or posat
flor de lliri lliri, flor de lliri blanc
ding-dang
qui se'l miri miri n'hagi un mal cadarn!
a la llum d'un ciri,
flor de lliri lliri, flor de lliri blanc
Tocaré matines, amor sant sant sant,
si tocava laudes, batall a batall,
a missa, al qui tollis l'arrodoniran,
prima, sexta, nona, a vespres brandant,
quan sonin completes, totes dormiran.
Oh nit, l'harmonia desvetlla el meu cant:
sota les estrelles, els ulls són estranys
pentagrames vívids si do re mi fa...
Que presta, la vida, sor Lina, se'n va...!
Toquen avui, per tu, sor Lina, les campanes,
com llàgrimes rodolen, de dalt del campanar,
sentides batallades...
Un prec, a cada toc, a qui passa demanes:
"Avui per mi que sigui, demà per tu, germà!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada