SOR DOMITIL·LA

Homenatge a Roma de Fellini

Sor Domitil·la, no se sap ben bé
qui fou allà en el segle. Diuen uns
que el seu nom era Carme Déugracieta
però d'altres afirmen que Ofelina
era el seu nom al segle. Tal com sia,
sabem, però, per dades fidedignes,
que vingué al món en un part doble i va
trobar el seu lloc al lloc de Mollerussa,
on cresqué tan semblant a la germana
com dues gotes d'aigua. Sols els pares
les distingien amb el cor, que no
amb els ulls. Solien, de petites,
intercanviar els noms i, ja més grans,
xicots i amors. La Carme estudiava
per alquimista i la germana, Engràcia,
tirava per modista. Era aciençada l'una
i faral·lana l'altra. Piadosa,
modoseta la Carme; renouera,
tabalera i borinera, la germana.
La Carme entrà per monja al monestir.
Ben tost, la calma i reverent novícia
esdevingué el rovell de xerinoles,
diana de grifoldes i barriles.
Amb tant de canvi i canviant-ho tot,
prengué en fer els vots el nom de Domitil·la.
L'art de l'alquímia la va condemnar
a un treball subaltern d'infermeria.
Capgirà el lloc, els remeis, les malaltes.
Innovà l'aixovar, fent, de paper,
tovalloles, llençols, betes i bates.
D'aquí passà a les toques, davantals,
escapularis i faldons; la roba íntima
fou també d'usar i llençar.
Creà diversos hàbits: els de feina,
fets de paper d'estrassa ben prisat;
els de festa, amb paper de cel·lofana;
els de cor, de paper blanc setinat,
amb una toca amb ales com d'arcàngel.
Aconseguí paper de seda i féu,
oh meravella!, un hàbit d'abadessa
tan bell que il·luminava el monestir.
La fama de modista arribà Roma
on fou cridada per vestir els abates,
els monsenyors i els cardenals. Mai Roma,
on va morir, fou tan esplendorosa.
Ni tan dolços com mai de mai no foren,
a Mollerussa, com per art de màgia,
los préssics i les peres llimoneres.