Dormen en aquest clos,
ara enllosat recinte on juga la mainada,
aquelles que antany foren
guardianes zeloses d'aquest temple.
Ja els seus noms s'esvaïren,
s'endugué el vent les fulles d'aquells arbres
que endolcien la mort amb la seva ombra,
la flaire de glicines i de lliris
embaumant el silenci d'aquell claustre.
La guerra va afollar com lloba folla
el clot on esperaven l'esperança
i el retorn d'un nou càntic de la vida.
S'esventraren les tombes,
s'escorcollaren els taüts,
s'exposaren al sol els esquelets,
vells esquelets de monges revellides,
blancs esquelets de monges potser joves,
parapetant les portes d'aquest temple.
Milicians morbosos i escabrosos,
ballaren l'esperpèntica dansa de mort
amb pellerincs corcats de l'abadessa.
S'esvaïa amb la dansa el foc follet
del record i, amb el temps que tot s'ho emporta,
s'esborrà l'epitafi de les tombes.
Només un foll poeta,
mort i oblidat en un casalot d'avis,
servà el record i el rés dels epitafis
i els guardà pietós en un vell llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada