L'ERMINI

L’ermini dels sants draps deixà a Cardona
el bon canonge Mas. Al monestir,
que en serva les despulles, va venir
per un d'aquells camins a la Déu-dóna

que porten un ocell sota el rafal
d'un temple a fer el seu nieró i a créixer
peixat de dolç raïm i blanca xeixa
dels seus altars. Canonge lectoral

de la seu solsonina, es morfonia
per mor d'interpretar els llibres sagrats,
perdent la vista en pergamins arnats
en llargues nits que feia tornar dia

batallant amb Noé per si la nau,
la feia amb joncs, de mena vincladissa,
o bé com cal, de fusta ben massissa.
No havia pas clavat encara un clau,

que va saltar cent planes de la història
per batallar amb egipcis al Mar Roig;
res, certament, no dóna tant de goig
com veure el vell Moisès cobert de glòria,

carros i cavallers, colgats en mar,
espases, arcs i llances, fets xixines,
l'escut panxut, perdut entre petxines,
l'elm poderós, esclau del fons avar.

Sor Margarida de Monrós, moguda
per una ben semblant inquietud,
fundadora del cèlebre Institut
Bíblicopentatèutic de l'Ajuda,

el cridà a fer un recés al monestir.
Deixà, el canonge, prou de bona gana,
la ciutat de Solsona i, en tartana,
devora el Cardener feia camí

quan un mal llamp, anunci de tempesta,
esfereí el cavall, que es llençà avall,
per un marjal, al fons d'un fons aiguall.
Amb l'aigua al coll i veient la mort presta,

pregà, el canonge, Déu i tots els sants i féu
prometença d'uns goigs i de l'ermini
a la marededéu del Patrocini.
I els seus precs i els seus xants escoltà Déu.

Ja mai de mai muntà en cap carruatge
i això el portà a restar sempre fidel
al monestir, terra de llet i mel
del vell Moisès cansat del llarg viatge.

Mercès a ell, florí en el monestir
l'amor i ensenyament de l'Escriptura.
Ja molt revell trobà aquí sepultura:
Déu vulgui al cel aquell qui jeu aquí.