PRIMAVERA AL FOSSAR

Si el gra no mor...


Solc a solc,
per anyades i llunes,
res no es mou:
ni aquest vent que somica,
ni l'enyor és ja res.
Sols punyent,
el dolor bat l'enclusa,
martelleja el tic-tac
d'un rellotge fet corc.
Es podria ara el gra
i és només podridura,
que la mort és això:
pols, lletgesa, no-res.
Res no hi val
somiar ja cap somni,
res no és el que sembla i no és,
ni l'esclat fugisser d'una rosa
ni el perfum ja marcit d'un després.
Res no val, res no és.
I, tossuda i absurda, la vida retorna
a trenar amb sang i sabes
l'inútil no-res,
primavera enganyosa d'esperes,
rerevera atziaga que es colga
despullada i obscena
en un llit de tristesa i no-res.
Es podria ara el gra
i l'heureda, ja morta, fidel,
arrapada a la reixa s'esfulla:
tot és pols al fossar...
Tu que passes i mires,
home, sembra, si vols, el teu gra.
Sembra i sigues honest
i digues en llençar
al solc la sembradura:
-Crec en el gra!- I després:
-Crec en la podridura!