LA BUGADA

Aumaria, bon pare. Beneeixi'm
perquè he pecat. M'acuso..., bé, que em sent?
Miri, pare, m'acuso..., digui'm? Com?
Cridi una mica, que sordejo, sap?
Ah! doncs fa un dia, i amb vostè mateix.
Sap?, tinc com un rau-rau que vaig deixar-me
de dir-li que... -suposo que he de dir-li-
encara que potser vostè dirà...
ja sé que sempre em diu que no calia,
però sap? jo no em quedo gens tranquil·la.
La madre m'ho diu sempre: -Sor Conxita,
és massa escrupolosa, tot ho fa
amb massa miraments!- I és que m'agrada
que tot quedi ben fet i em neguitejo
quan veig -que tot hi ha- qui s'escaqueja
de feina. Quin valor! Perquè són sempre
les que més presumeixen, si ho sé jo!
-Sor Conxita, la toca no és prou neta!
No estalviï les mans-. I elles que es fan
les lligamosques, si veiés, són unes
colgafocs, buscagotes que entaforen
greixina a tot arreu on toquen, sap?
I la pobre Conxita a la bugada!
Vinga lleixiu, i els dits pelats de sosa,
i cops de picador... Conxita, agafa
el rem de la bugada i fes encara
bona cara al mal temps, senya't ben fort,
amb la creu que ara et toca, jo que, sap?
tinc bona veu i em faig sentir allà al cor,
i tinc sols un defecte: que el meu pap,
l'ensenyo per la boca, i qui té boca,
ja ho diuen, s'equivoca. I punt i creu.
Vostè sí que és bo, pare, sí que és sant,
ja ho dic sempre a sa mare: -Quin gran sant
i quin savi el seu fill, senyora Trini!-
Doncs sí, pare, no sé ben bé què em passa;
em penso que només és l'embolic
que se'm fan aquí dins, com niu de rates,
el meu eros i l'eidos. Jo que prou
que m'ho dic i redic. Això, Conxita,
és massa gran per tu. Però ve el telos,
i jo pensa que pensa: I bé quin telos?
Quan em miro al mirall quan me clenxino,
que penso: Quin gran eros perd el món!
L'eidos, però que em diu: -Si seràs ximple!
Molt més t'has perdut tu! I és un moment...,
que no crec pas que jo ben hi consenti...
Perdoni, que ja veig que té pressa. M'ha dit tres?
Perdoni'm si he pecat... Tres parenostres?
Encara rai! Que Déu sigui lloat.