EL PERFUM

Grans mestres hi ha que, temps ha, ensenyaren
com el món dels sentits pot allunyar-nos
d'aquell tirany segur que ens mena a Déu.
D'altres n'hi hagueren, i també ben doctes,
que en els sentis mateix trobaren la sendera
que, com sageta cega a la rodella,
ens llancen devers Déu, caça caçada al vol.
Per vista, oïda, gust, tacte i olfacte
-Ramon Llull hi afegia a més l'affatus-
hom veu i sent i olora i paladeja
i palpa el do de Déu, i pot encara
lloar-lo amb dolços mots a flor de llavis.
Fou sor Marta Trepat qui entre nosaltres
ens mostrà com l'encens es fa pregària
i com plantes i flors són com un càntic
a l'altar sacrosant de la natura.
Cada olor és un misteri que ens endinsa,
amb llenguatge secret, en el verger
que varen perdre els nostres primers pares.
La rosa n'és la clau, oh vellutada aroma
de l'amor!: qui en sap el nom
sap ja tots els misteris de la vida.
El llessamí és olor de veritat,
intensa i pura llum en la nit fosca.
La violeta, és clar, la humilitat:
com més s'amaga més és enaltida.
L'espígol és l'olor de l'ametista,
senyora i dura, però transparent,
espiga oferta als vents de l'esperança.
D'olor de llar és feta la ginesta,
regust de pa llescat a la custòdia...
Cada flaire era, Marta, tot un món,
i tu en sabies la secreta alquímia:
Déu és al fons de cada olor, de cada
sentida de l'enyor i del silenci,
de cada plenitud que treu florida.
Morires en olor de santedat,
abans, però, enamorada abella
libares en el calze de mil flors
les més pures essències per dar-nos,
pel camí de l'aroma, el goig de Déu:
l'olor feta de sol, feta de vent,
feta de pluja i feta de serena,
l'olor que porta el nom de natural
i de què déu s'agrada, ell que no vol
que l'home, a imatge seva, es revesteixi
de pellerincs d'orgull ni d'artifici.