diumenge, 28 de gener del 2007

LLADRES AL MONESTIR




Varen venir de nit,
els lladres. S'endugueren l'últim
i escadusser resquici
de bon humor. Després,
fets tots els comptes i recomptes
del monestir, restava
encara indemne la gasiveria
dels arxius esventrats, desdinerats,
confessions morboses de fitxes i més fitxes,
el gavadal de fils i de rodets
embullats ja per sempre,
les cotilles sarnoses de les veus
endurides que broden
amb puntades indignes d'un sargit
paraigües que ens emparin de la pluja.
No s'endugueren
el seny dels més estrabul·lats,
la bona fe dels confiats,
el goig dels benaurats,
l'amor d'aquells que estimen i s'estimen
les cendres que ja dormen al fossar.
Se salvà encara el foc de les campanes
tocant a Pentecosta,
el vent que va i que ve i s'atura on vol,
l'esplendor de les flors en la florida,
la granada dels blats omplint les sitges
de l'enyor del que fóra i no serà.
Demà potser
rondarà la fantasma
de sor Rosa Quermell tocant matraques
per mossèn Pròcul que s'ha mort penjat
amb agulles d'estendre dalt les golfes,
allà on dormen, amb llibres vells i arnats,
andròmines inútils i folls versos.
Potser demà,
quan retornin els lladres,
trobaran els batents esbalandrats,
esbucada la llinda i, en silenci,
reialme desolat, el monestir,
palau del vent els claustres,
viu només de record i esgarrifança
el vell racó del que fou el fossar.