Cada rosa del món té el seu esclat,
cada roser del món té una sentida
vellutada i fragant de caritat
que omple la vida de la dolça flaire
que ens redimeix del temps i de la mort.
El monestir florí com un roser
que, esbrancat i abatut, encara treu florida
de l'olor lluminosa del silenci.
Curull de roses, estenia els braços
enfora de les tanques del seu claustre
i endolcia el dolor i embenava ferides
amb aquell jou suau i aquella càrrega
lleugera d'aquell qui, pels més pobres fet pobre,
ens va fer rics de l'única riquesa
que el foc no destrueix nio es menja el corc.
Fou sor Rosa Marquès model insigne
de caritat. Per mor de Déu deixava,
els dilluns, la clausura per anar-se'n
amb tartana o a peu al port de Mataró
on arribaven tristos galions
carregats d'esclaus negres. Els dimarts,
en recordança de Tirant lo Blanc,
reunia en cenacle dotze pobres
i els repartia compassiva dotze
llesques de pa torrat amb un bon tall
de pernil i, damunt, una moneda
de duro sevillà. Alguns dimecres
reunia els devots de sant Martí
apedaçant estrips, brodant sargits,
retocant, fent a mida, al gust de tots,
la roba d'algun pobre. Ja dijous,
en record del bon Llàtzer, recollia
els rosegons de pa del veïnat
i en feia sopes d'all. Cada divendres,
en record de sant Job i de les nafres
del bon Jesús, rondava ambulatoris
i llars de vells. Dissabtes i diumenges,
els dedicava al monestir, priora
com n'era, conreant rosers i roses,
fent que, en cada germana, fes florida
l'amor. Anys i més anys, damunt la seva
tomba, un roser
esbadellà velluts
carmins
i flaires
i plugim
de pètals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada