dilluns, 2 de juliol de 2007

diumenge, 28 de gener de 2007

FOSSAR DE MONESTIR


EL FOSSAR







Dormen en aquest clos,
ara enllosat recinte on juga la mainada,
aquelles que antany foren
guardianes zeloses d'aquest temple.
Ja els seus noms s'esvaïren,
s'endugué el vent les fulles d'aquells arbres
que endolcien la mort amb la seva ombra,
la flaire de glicines i de lliris
embaumant el silenci d'aquell claustre.
La guerra va afollar com lloba folla
el clot on esperaven l'esperança
i el retorn d'un nou càntic de la vida.
S'esventraren les tombes,
s'escorcollaren els taüts,
s'exposaren al sol els esquelets,
vells esquelets de monges revellides,
blancs esquelets de monges potser joves,
parapetant les portes d'aquest temple.
Milicians morbosos i escabrosos,
ballaren l'esperpèntica dansa de mort
amb pellerincs corcats de l'abadessa.
S'esvaïa amb la dansa el foc follet
del record i, amb el temps que tot s'ho emporta,
s'esborrà l'epitafi de les tombes.
Només un foll poeta,
mort i oblidat en un casalot d'avis,
servà el record i el rés dels epitafis
i els guardà pietós en un vell llibre.

HIC JACET AUGUSTA FIGUEREDA







M'hauria ben bé tret de polleguera
que, amb tant de torn i amb tanta i tanta reixa,
algú, qui fos, escapolís el pas
del meu ull vigilant.
He guardat anys i panys les claus i el forrellat,
he esbatenat la llum del dia, matinera,
i he clos la negra nit fora el claustrat
cada captard ans de gitar-me la darrera.
Gira que gira el torn, que Déu sigui lloat,
aumaria, germana, tingui espera,
ara obre, ara tanca, un que ve i un que va,
mossèn Orapronobis que saluda
amb una veu tan fonda que fa por,
ulls gatamaula i fi musell de boc,
sor Gusta Figuereda, avui la xacolata
no és pas fina com sempre, té regust de cremat,
Déu mantingui la cabra i la cabrera
i a cadascú la llet que hagi mamat!
Tu callaves, sor Gusta, posaves riallera
bona cara al mal temps, pel teu costat
s'escolava la vida, romancera,
aquí pau i allà joia, fins que un jorn,
potser distreta al vol d'una moscarda
o al breu moment de sospesar una figa
-de cadascú és escrita la sort o la dissort-
com un lladre arribà l'hora darrera:
ni la reixa ni el torn
ni l'ull sempre avisat de la bona portera
no van poder aturar el pas de la mort.

LA CAMPANERA




El món és un pedaç. El viure una renteta.
Sortosa jo que visc al setè cel
on el qui hi entra hi entra per la portella estreta.
Per damunt dels teulats, el món vist a repèl,
el terra es veu llunyà,
somoguda i febrosa, banal, la humana pleta.
Vers els estels s'enfila el campanar,
i és fidel al seu so cada campana,
d'una a un altre batall el bon dring s'encomana,
ding-dang-dong
pellerincs de boira i retallons de son
dong-ding-dang
mantellina bura i sabatots de fang
dang-dong-ding
dolça tiravira del cor indecís
ulls bonics que em fiblen, els de sant Lluís
-a l'altar que sonin totes d'un plegat-
retaule de plata i en tron d'or posat
flor de lliri lliri, flor de lliri blanc
ding-dang
qui se'l miri miri n'hagi un mal cadarn!
a la llum d'un ciri,
flor de lliri lliri, flor de lliri blanc
Tocaré matines, amor sant sant sant,
si tocava laudes, batall a batall,
a missa, al qui tollis l'arrodoniran,
prima, sexta, nona, a vespres brandant,
quan sonin completes, totes dormiran.

Oh nit, l'harmonia desvetlla el meu cant:
sota les estrelles, els ulls són estranys
pentagrames vívids si do re mi fa...

Que presta, la vida, sor Lina, se'n va...!

Toquen avui, per tu, sor Lina, les campanes,
com llàgrimes rodolen, de dalt del campanar,
sentides batallades...
Un prec, a cada toc, a qui passa demanes:
"Avui per mi que sigui, demà per tu, germà!".

CANÇÓ D’ISABEL FERRERO





Pobreta de mi
que em varen fer monja d'aquest monestir!


Del casal dels avis, pubilla jo n'era,
garrida minyona, llesta i faenera,
dansera a la dansa i al joc renouera.
D'enyor i tristesa ara em moro ací.

Pobreta de mi
que em varen fer monja d'aquest monestir!

Senyora i majora fóra de Bellera
-gent adusta i forta d'arrel gavarrera-
del castell seria jo la castellera.
Pedra de tartera, ara em moro ací.

Pobreta de mi
que em varen fer monja d'aquest monestir!

Avet de muntanya, el meu xicot era,
ferm com l'eugassada, dolç com l'abellera.
Neu que es fon als cingles i enduu la Noguera,
ell morí a la guerra i em moro jo ací.

Pobreta de mi
que em varen fer monja d'aquest monestir!


Els minyons em saben sempre riallera,
els nadons no tenen millor bressolera.
En els vostres braços, Verge de Bellera,
vulgueu acollir-me ans que em mori ací.

Pobreta de mi
que em varen fer monja d'aquest monestir!

LA CABELLERA




Va morir per Quaresma, quan allargava el dia,
quan floreix el jardí i les gavines
es van gronxant mandroses retallant la quadrícula
del claustre monacal. Brodava, la Teresa,
amb fils d'or vell, la tarda del diumenge,
teranyina endreçada, descabdellada al fil
aparentment tan feble de la vida.
Els dits teixien, ja retuts, la trama
dels dies i dels mesos, de la gira polida del llençol,
allisava setins i brodadures de bolcall,
i, amb ungles afinades, com de vori,
pentinava l'aspror del canemàs de la mortalla.
Amb dits ara cansats, passava i repassava
l'agulla prestament i dolça; avesada com era
a la finor de sedes i a la duresa d'ors,
enfilava una un, un rere l'altre,
els cabells bruns, sendals de la germana.
Confegia amb mans destres la garlanda
de flors i fulles de la joventut,
d'aquella primavera de la vida
pressentida només com s'endevina un somni.
Brodava fulla a fulla l'amor inconegut,
els besos mai no dats, la bellesa marcida
sota midons i vels cofant la toca,
i acaronava el doll de cabells de la trena
amb ulls humitejats d'enyor i de tristesa.
I brodava al bell mig: PROFESSIÓ
DE SOR ELVIRA VILÀ, el nom de la germana.
Morí amb l'agulla del record als dits.
Filagarsa de sol, la teranyina
de la tarda esbullava les ombres de la cambra.
I, a la sala de dalt, vora el retrat de l'avi,
desdibuixat per l'usura del temps,
es va anar desteixint tot lentament
i puntada a puntada de la vida
el vell quadre brodat amb els cabells
color ja pols i cendra de la germana Elvira.

BALADA DE SOR ROSA CARMELL





Del fil de la memòria
descabdello el cabdell
per a dir-vos la història
de sor Rosa Carmell.

Rosa, rosae, rosam,
rosa roser rosell.

Ocell que s'esbellussa
i que esdevé cimbell,
li fou poc Mollerussa
i la plana d'Urgell.

Voltant a la Déu-dóna
com el gall d'un penell,
féu cap a Barcelona
i aquí penjà cartell.

De mena remeiera,
inventà un cabestrell
i, al Born, tingué ruera
quan hi posà taulell.

Com que no hi ha vacuna
que faci al bé mesell,
de pietat, tot d'una,
li va agafar un rampell.

Talment la sinecura
que ve al dit com anell,
fou-li així la clausura
i així l'hàbit burell;

Que Déu, que el cel aguanta,
la va caçar al seu brell
i féu-la anar per santa
junyint-la al seu jouell.

Dilluns es levitava
damunt d'un escambell.
Dimarts diu que passava
l'agulla pel camell.

Dimecres refilava
talment un cadernell.
Dijous s'extasiava
amb perill del clatell.

Divendres dejunava
-pa i aigua al carcanyell.
Dissabte es bilocava
a Roma o Sabadell.

Diumenge s'enfilava
damunt d'un capitell
i, ulls en blanc, predicava
al poble esquiterell.

Féu moltes altres obres,
això és sols els crespell;
de les altres, de sobres
en sabeu el pomell.

Serveu bona memòria
de sor Rosa Quermell
i Déu, que li és glòria,
us vulgui al cel amb ell.

Rosa, rosae, rosam,
rosa, roser, rosell.

L'ARXIVERA





Arrabassava al temps la vida fugissera
encastant al paper retalls de vida,
salvant d'oblit i de silenci les paraules,
els noms i els fets, els rostres i les dates.
Enraïmava llistes, enrastellava llibres i més llibres,
enfarcellava la memòria en vastos índexs,
plecs i més plecs guardats en capses buides
que li duia la mare, belles capses de betes
i fils, i de botons de fusta o bé de nacre,
sivelles i boixets, fil de sargir i embasta,
puntes i randes, bastidors i agulles
de cap o de cosir, cric-crecs, gafets, qui sap les
capses i més capses i més capses plenes
de vides que ara vénen i ara van
com el fenc que un matí neix i verdeja
i, ja musti al capvespre, és pastura del vent.
Sor Viridi Cabera de la Vera Creu
escrivia amb treball de formigueta
i amb lletres menudes com de punt de creu
els dies i les hores de les coses:
"Tres quarts de nou del vespre., Sor Maula Casanovas
passava a millor vida, que Déu sigui lloat!"
"Tretze de juny, mal dia, dimarts per a més inri,
ha caigut dins el pou el gat de sor Clotilde.
Crits d'una i marrameus de l'altra: tota
la vida monacal n'ha estat ben somoguda..."
"Avui a dos quarts d'onze, després d'una tempesta,
s'ha esbadellat el cel i ha florit el roser..."
"Santa Rosa Quermell s'ha aparegut al poble
durant els funerals del vell Sant Oleguer
travestida de Verge de Fontsanta..."
"Mossèn Pròcul Prodente ha fet visita ad límina.
Que sigui car de veure, Déu ens lliuri de mal..."

Tanta feina, sor Vera, fou un fer que es desfà.
Capses, papers i llistes, tot va anar a la foguera.
És fumerol la vida i tot esforç és va.
Algú fou piadós amb els teus ossos.
Fou de segur un vell i foll poeta
qui els guardà a casa seva com guardava
paraules velles que no es fan servir
en velles capses de botons de nacre.

PLANY






No em tanqueu al monestir,
no em tanqueu, mare,
que més m'estimo morir
que ser monjada.

Que no vull ser monja, no,
no me'n feu, mare!

Molt més voldria la mort
que ser enterrada
sense conèixer la sort
de ser casada.

Que no vull ser monja, no,
no me'n feu, mare!

No em doneu aital presó,
la meva mare,
que d'un dolç i ros minyó
visc enartada.

Que no vull ser monja, no,
no me'n feu, mare!

L'ANELL







Llucieta Safon, que fou primera
abadessa d'aquest sant monestir,
va fer a peu, de jove, un llarg viatge,
pidolant la pitança i murmurant
el Déu vos pagui el do de caritat
adés amb dolços mots de la Provença,
adés amb velluts aspres dels mots francs
o amb fiscorns i flautats dels mots teutons.
Féu un camí tan filològic sols atreta
per la fama dels versos i musiques
d'Hildegarda von Bingen, l'abadessa
del monestir de Disibodenberg.
Ben entrada anys després en la vellesa,
no podia escoltar l'O viridissima
virga que els ulls no se li humitegessin
de tendresa. Camí de les muntanyes,
féu cap a Annecy i s'hi enamorà del llac.
Posà al vell monestir de les Saleses
on dorm, amb sant Francesc, santa Joana
Francesca Fremiot i de Chantal
vestida amb la pobresa dels sants hàbits.
Decidí entrar per monja, però abans
féu camí encara fins a la Jungfrau
i allà plorà tota una nit la seva
jovenesa, libà a Déu a trenc d'alba
el seu cos verge i, tot traient del dit
l'anell de rics brillants del prometatge,
el llençà on brilla pura la gelera...

Sor Llucieta fou de les primeres
que van venir a fundar aquest monestir.
Visqué en la dolcesa i la bellesa.
Morí en l'enyor del blau intens del llac
on navega sovint ben de segur,
ara que ja és amb Déu, gronxada en barca vella.
En obrir el seu taüt, el vell milicià
fou sorprès pel llambreig d'un anell de brillants...
Se'l va guardar a l'armilla i l'heretà una néta.
És ella qui ara conta i reconta als seus néts
a qui vulgui escoltar-la, una tan bella història.

FESTA MAJOR AL FOSSAR






Al fossar dorm l’enyor
llunyedà de la festa;
se somou el record
en el verd de la gespa
i en el son de l'arrel
i el capcineig de l'heura.
El roser esquinça el fred
tot punxat de tenebra;
erta i nua, la creu
persigna dols i esperes;
l'àngel enasta el cel
frisós de primaveres.
I sant Francesc que ve
i l'alba s'adelera
de cants i, solc endins,
la terra esdevé temple
i la nit és claror
i el silenci es fa festa...
Oh germanes, quin goig!
Fulgura amb llum d'estrelles,
la nostra pols que dorm
i es gesta endins del ventre
generós de la mort.
El dolç sant Francesc vetlla
fidel el nostre son
i vers Déu acarrera
l'anhel de pau, l'enyor
de la més alta festa.

DIMECRES DE CENDRA AL FOSSAR







No et deixis posar cendra...
Joan Maragall


No et deixis posar cendra. Cull les flors
ara que n'és el temps. Quan es marceixin,
ja ploraràs si encara et queden llàgrimes.
Mira't en el mirall del meu no-res,
pols de la pols i cendra de la cendra.
Menja ara el pa si pots, que n'és el temps;
comparteix-lo si pots, que el companatge
del pa és l'amor, i amor qui para taula.
Somriu si pots, ara que n'és el temps:
allunya el greu posat del beguinatge
que posa mala cara al més bon temps.
Tu sigues almorratxa d'alegria
que el bon olor de Crist escampa arreu.
Frueix el goig de tota benaurança,
canta la vida ara que n'és el temps,
canta l'amor i viu enamorada.
Canta la joia, ja vindrà la creu!
Vindrà la creu, vindran les maltempsades,
la neu i el fred hivern quan tot es mor.
La rosa ja marcida i esfullada
és pastura del temps que tot ho pot.
Tu cull la flor i viu enamorada
ara que n'és el temps. Després la mort
esflorarà la joia i l'esperança
i et farà sols deixia de l'enyor.
No et deixis posar cendra. Cull les flors
ran de camí i aixeca ben enlaire
el teu front mai vençut. I viu la vida.
Ja penaràs quan t'estaràs al clot.

LA TROMPETA








Trinitat Alomar, sor Trini de Terra Alta,
ratllant la norantena, llegia el famós llibre
que ara tothom recita gairebé de memòria,
però ningú com ella sabrà mai tan de cor:
Enyor cercava casa allà on pensava
que fóra ben rebut: entrà en aquella
on marit ha nom Joia i la muller, Pobresa
i els fills són com rebrolls al voltant de la taula.
Rellegia en el Llibre de Filosofia
d'Enyor, relligat bellament com un
vell llibre d'hores dels que ja no en corren
-amb caplletres daurades, il·luminacions
d'un gòtic ja tardà- els pensaments del fill.

Mossèn Josep Blanquerna, el fill, va ser llarg temps
capellà i confessor del monestir.
Orador insigne i pensador sublim,
escalà els alts graons que jerarquitzen
absurdament la pleta eclesial.
Promogut a Tortosa, en reformà la seu.
Confià a mossèn Pròcul Prodente l'aspra tasca
de convertir tafurs, arlots i goliards,
tasca que, com sabeu, fou ben inútil.
Rellegint l'Evangeli, s'adonà
que, si no calen pares, sobren ben bé els jerarques
perquè floreixi el vast desert dels homes.
Deixant de banda porpres i papats,
renuncià a mitres i prebendes
fent-se ermità del Bruc on escrigué aquest llibre
que ensenya a aquell qui els cerca,
els camins de l'Enyor.

Sor Trini s'engolfava entre les frases
i, endormiscant-se amb un lleu capcineig,
sentia com sonava una trompeta,
no pas la del Judici, sinó la del marit,
i aquell so anava obrint, talment una ferida,
a cada embat, ben bé de bat a bat,
la porta on viu, arrecerada l'enyorança.

LA "MADRE"




Sor Lluïsamarissa Farisà de Balaguer
ni es deia Farisà ni era de Balaguer.
Aquella que tothom anomenà la Madre,
famosa arreu del món per aquell llibre
que va acabar foragitant el Kempis
de les mans piadoses dels fidels,
el tan lloat Sendero asegurado
de perfección i santificación,
nasqué de cert no pas allà a Candasnos
-com erròniament creuen algunes cròniques-
sinó al bell mig del carrer d'Aragó.
La seva mare que venia amb tren
de retorn d'un viatge a la ciutat eterna
per a implorar del papa Lleó XIII
les benediccions del cel pel fruit
de les seves entranyes, donà a llum
mentre que el tren passava per davant
d'on ara s'alça encara el monestir.
Crescuda allà a Candasnos, els seus pares
-que eren els rics del poble- contemplaven
amb una certa angoixa com la nena,
que sols jugava sempre amb els nens pobres,
s'acanyava i perdia la color.
Devots pelegrinaren a l'ermita
humil i pobra de Tornascaldat,
on tornà la color al rostre de la nena.
Li donà Déu a entendre que els nens rics
també ploren i cal anunciar-los
que el Senyor és complagut per les riqueses
si el seu sant nom, per elles, és més glorificat.
Entrà al noviciat de Las Salesas
Reales de Madrid. Tota ella respirava
el do de l'elegància. Sovint
era lectora al refectori i sempre,
tot llegint, graciosament posava
la punta del peu dret rere el taló
del peu esquerre, i és així que encara
la podeu veure en totes les estàtues.
Tota la vida treballà pels pobres
rics i per ells fundà l'Obra de Sant Mateu
beneïda pels papes i enaltida
per tots els poderosos d'aquest món.
Anà d'ací d'allà i, escampant l'Obra,
enriquí els rics i conhortà els més pobres.
La providència volgué que fos
aquí, on era nascuda, que morís.
Les seves restes foren traslladades,
després de la desfeta del fossar
a l'ostentós, riquíssim santuari
que l'Obra ha alçat damunt l'ermita humil

PRIMAVERA AL FOSSAR




Si el gra no mor...


Solc a solc,
per anyades i llunes,
res no es mou:
ni aquest vent que somica,
ni l'enyor és ja res.
Sols punyent,
el dolor bat l'enclusa,
martelleja el tic-tac
d'un rellotge fet corc.
Es podria ara el gra
i és només podridura,
que la mort és això:
pols, lletgesa, no-res.
Res no hi val
somiar ja cap somni,
res no és el que sembla i no és,
ni l'esclat fugisser d'una rosa
ni el perfum ja marcit d'un després.
Res no val, res no és.
I, tossuda i absurda, la vida retorna
a trenar amb sang i sabes
l'inútil no-res,
primavera enganyosa d'esperes,
rerevera atziaga que es colga
despullada i obscena
en un llit de tristesa i no-res.
Es podria ara el gra
i l'heureda, ja morta, fidel,
arrapada a la reixa s'esfulla:
tot és pols al fossar...
Tu que passes i mires,
home, sembra, si vols, el teu gra.
Sembra i sigues honest
i digues en llençar
al solc la sembradura:
-Crec en el gra!- I després:
-Crec en la podridura!

CAMÍ DE SIRGA


Sor Pepita obre els ulls... Avui no es llevaria.
Endefora el cerç bufa, tot corgelant la nit
i el batalleig cansat i tèrbol que convida,
anunciant el dia com el gall matiner,
les monges del convent al cant de les matines.
Sor Pepita obre els ulls: un mar estès de rulls
escarolats i rossos el coixí despentina.
Cal llevar-se i fer via, posar en marxa el traüt
feixuc del vell llaüt que és el tragí del dia.
Caldrà encarar-se al cerç amb el peu nu, el cor nu,
lluitar contracorrent i fermar bé la sirga
i fer el camí fressat, el vell i dur camí
batut per altres peus, el camí que endevina
només el cor ulls clucs. Ja vindran altres temps,
vindran altres sentides i la claror de dies
lluminosament purs i dolçament avars
quan la campana soni desvetllant la florida
esclatant de les roses, fragant dels llessamins,
i bufi garbinada i no calgui la sirga
i sigui camí el riu i sigui ruta el vent
i la vela joiosa que el vent de l'amor infla
voli segura a port i ens meni al vell soler
emmurallat i franc del poble de Garcia.
Sor Pepita obre els ulls...
Que prest el temps se'n va...!
i el cor és ocellet que tremola i que frisa
al palmell de la mà. Avui no es llevaria...
Però ho cal fer i ho fa. L'avui porta el demà
i un mes un altre mes. I un dia un altre dia.

ARQUET I VIOLÍ


Sor Neus, la dolça, la petita Neus,
morí un dia de Rams mentre tocava
La mort de l'escolà. Defora al claustre,
les monges aplegades escoltaven,
amb llàgrimes als ulls, la melodia
que es trencà de manera tan sobtada
que el silenci, tallant, va fer ferida...
Mossèn Pròcul Prodente, que resava
pausat el Miserere, sanglotava
en cloure aquells bells ulls que ara dormien
libats a Déu, gelós de la bellesa.
Adés, mentre que amb l'oli sant li ungia
el marbre de les mans i els peus exsangües,
va veure en els seus ulls i a flor de llavis,
on l'alè li negava la paraula,
l'últim desig del qui a la mort condemnen:
-Demana el violí, Mare Priora!-
Fou sor Rosa Marquès la qui va córrer
piadosa i fidel per les escales
portant el violí. S'il·luminaren
els ulls de la malalta i la veu pura
del violí sorgí amb força dels braços
erts de sor Neus, en l'última abraçada.

Morí un dia de Rams. El seu cos jove
fou sebollit en dolça companyia
d'arquet i violí que cap germana
gosà arrencar dels dits de la difunta.
Els podeu veure, si voleu, encara
a ca l'Espardenyer. Diuen que sonen
amb un deix trist, però ple de dolcesa.
De no haver mort tan prest, sor Neus hauria
estat de cert una velleta dolça
de cabell blanc, d'aquelles que sordegen
i es confessen a crits amb mossèn Pròcul
-ben sord del tot- que ja no entenen gaire
el jovent, i sordegen contentes
de no haver d'escoltar aquests sorolls d'ara...

LES NOVÍCIES






Fou un dissabte sant dels que fan època.
De bell matí, que encara la celístia
titil·lava en el blau tibant del cel,
les monges una a una sortien de les cel·les
amb el rostre afinat del fred i la vigília.
Les matraques, sonant entorn del claustre,
invitaven a totes a l'ofici.
Les més velles hi anaven rinco-ranco,
i amb un pas contingut, com de pardal,
juganeres, felines les novícies.
El foc novell va encendre tres estels
a l'arundo que, alçada pel diaca
contra la nit, anunciava el dia.
I exultaren de cor les angèliques turbes
del cel i treballà bresques de mel la mare abella.
Cop de flectamus genua i levates,
el cor de les novícies glatia
ja de joia pasqual ben abans d'hora
tot contestant l'Amén amb gran cridòria.
Dominus enim pugnat pro eos contra nos
-pensaven les d'edat més assenyada.
Els mossens es miraven de reüll
la cara que hi posava l'abadessa.
L'abadessa s'hauria volgut fondre
tot passant-ne la culpa a la priora.
Mig plorava de pena, la priora,
per tants i tants malaguanyats egipcis
negats allà al mar Roig. S'enriolaven
les joves sense entendre els llatinòrums.
La mestra de novícies s'alçava
ara i adés per mor d'imposar l'ordre.
Fou en llegir el capítol tercer de Daniel
que un crit, gairebé un bram, aterridor
va ressonar fent estremir les voltes:
Nabucodonossor, el gat de sor Clotilde,
polissó i filisteu d'aquella festa,
fou qui entonà l'horrible marrameu
fugint esperitat del bàndol de novícies.
Ja tot anà d'Herodes a Pilat:
l'escolà Miqueló empaitant el gat,
trabucant mossèn Pròcul sermons i lletanies,
campi qui pugui semblà dir el diaca
bo i encensant a tort i a dret... i tot
finí com el rosari de l'aurora.
No hi hagué caramelles aquell any,
ni mones ni xaranga... Sols sor Neus,
benaurada i feliç en la seva sordesa,
amb dues tapadores a tall de platerets,
saludava el matí anunciant
amb gran soroll la joia de la Pasqua.

PASQUA FLORIDA AL FOSSAR


Arrela en cada rel
una cançó de pluja
i al fossar sagna el verd
xop de sol i de lluna.

Al·leluia, germanes,
al·leluia, al·leluia!

La vida i el demà
tremola en cada fulla
i el fossar mol el pa
que brotonant ja puja.

Al·leluia, germanes,
al·leluia, al·leluia!

La violeta humil
s'amaga mig poruga,
la tarda s'ha vestit
de farigola i ruda.

Al·leluia, germanes,
al·leluia, al·leluia!

L'heureda, que és fidel,
s'arrapa en la creu dura
i el xiprer s'alça al cel
presoner de l'altura.

Al·leluia, germanes,
al·leluia, al·leluia!

Germanes, desvetlleu,
que ja el son massa dura!
Crist és vivent: Vegeu
buida la sepultura.

Al·leluia, germanes,
al·leluia, al·leluia!

ELOGI DE NOVÍCIES DE SOR EULÒGIA LOVEDHOUSE




Com qui grata per vici
als narius qualque
i amb l’aire subreptici
de qui vol i no gosa,
amb vèrboles factícies
que el bon juí m’imposa,
al discurs dono inici
tot omplint de blandícies
les novícies.

Mogudes del desfici
que esbadella una rosa
i endutes del caprici
d'innovar tota cosa
amb cançons i bullícies
de qui mai no reposa,
són profitós silici
de qui clenxa canícies,
les novícies.

Per art de malefici
que a Belzebú s'aposa
per més d'algun indici,
un greu turment s'imposa
amb totes les sevícies
del vers i de la prosa
al ritme guitarrici
que ens lliuren com delícies,
les novícies.

Oh Déu, sigue'ns propici
i el teu poder oposa
al foll traüt novici!
Mira'ns, som una nosa
coberta de durícies
que tota s'anquilosa.
Al cel dóna'ns hospici,
ben lluny d'haver clarícies
de novícies!

L'ÚLTIMA TEMPTACIÓ DE MARIA MAGDALENA






Picarol de la joia i almorratxa del ball,
ull viu del foc follet de la taral·la,
tothom va fer-se creus quan, de bursada,
sens que ningú no en sabés res, la Magda,
filla de ca l'Oller, va ser monjada
en aquest monestir. "Entre pucheros,
hermanas, anda Dios". Era ben obvi
-va dir el savi mossèn Mitjaforquilla,
que dinava sovint entre les olles
de ca l'Oller i, enmig de dues cullerades
recitava els sants místics de memòria-
era obvi que, de viure entre les olles,
s'encomani algun deix de pietat.
Al claustre, sor Maria Magdalena
Roderic va ser mestra de novícies
i mestra pastissera, ambdues tasques
-talment com qui fa olles o labora
enmig d'olles- menaven la mateixa
via: monges, pastissos es fonien
per la mística unes i a la boca
aquelles altres. Fou ella la inventora
dels cèlebres cisquillos que es venien
en capses amb l'estampa del patró
del monestir, el dolç Francesc de Sales,
i foren, com sabeu, un dels pilars
que sustentava aquelles santes dones.

Sor Magda va morir ben jovençana,
fosa d'una tan dolça diabetis
que el cos li feia olor de sucre candi.
Poc abans de morir, en un moment
suprem de lucidesa, li féu veure,
jo penso que fou Déu i no el diable,
el fil de la novel·la del que hauria
estat la seva vida allà extra muros:

Es trobava en un hort, vora una tomba,
i algú la va cridar. Veié la cara
d'un home bondadós que la va menar a casa
i la voltà d'amor i de mainada.
Bressolava de dos en dos els néts
com penjolls de cireres enjoiant una branca....

Els ulls feien que no, quan mossèn Pròcul
li posava a la boca el pa dels àngels
que es fongué dolçament, com en dolcesa
es va fondre la vida de sor Magda.

LA BUGADA




Aumaria, bon pare. Beneeixi'm
perquè he pecat. M'acuso..., bé, que em sent?
Miri, pare, m'acuso..., digui'm? Com?
Cridi una mica, que sordejo, sap?
Ah! doncs fa un dia, i amb vostè mateix.
Sap?, tinc com un rau-rau que vaig deixar-me
de dir-li que... -suposo que he de dir-li-
encara que potser vostè dirà...
ja sé que sempre em diu que no calia,
però sap? jo no em quedo gens tranquil·la.
La madre m'ho diu sempre: -Sor Conxita,
és massa escrupolosa, tot ho fa
amb massa miraments!- I és que m'agrada
que tot quedi ben fet i em neguitejo
quan veig -que tot hi ha- qui s'escaqueja
de feina. Quin valor! Perquè són sempre
les que més presumeixen, si ho sé jo!
-Sor Conxita, la toca no és prou neta!
No estalviï les mans-. I elles que es fan
les lligamosques, si veiés, són unes
colgafocs, buscagotes que entaforen
greixina a tot arreu on toquen, sap?
I la pobre Conxita a la bugada!
Vinga lleixiu, i els dits pelats de sosa,
i cops de picador... Conxita, agafa
el rem de la bugada i fes encara
bona cara al mal temps, senya't ben fort,
amb la creu que ara et toca, jo que, sap?
tinc bona veu i em faig sentir allà al cor,
i tinc sols un defecte: que el meu pap,
l'ensenyo per la boca, i qui té boca,
ja ho diuen, s'equivoca. I punt i creu.
Vostè sí que és bo, pare, sí que és sant,
ja ho dic sempre a sa mare: -Quin gran sant
i quin savi el seu fill, senyora Trini!-
Doncs sí, pare, no sé ben bé què em passa;
em penso que només és l'embolic
que se'm fan aquí dins, com niu de rates,
el meu eros i l'eidos. Jo que prou
que m'ho dic i redic. Això, Conxita,
és massa gran per tu. Però ve el telos,
i jo pensa que pensa: I bé quin telos?
Quan em miro al mirall quan me clenxino,
que penso: Quin gran eros perd el món!
L'eidos, però que em diu: -Si seràs ximple!
Molt més t'has perdut tu! I és un moment...,
que no crec pas que jo ben hi consenti...
Perdoni, que ja veig que té pressa. M'ha dit tres?
Perdoni'm si he pecat... Tres parenostres?
Encara rai! Que Déu sigui lloat.

BALADA DE LA CREU




Marie Noël, germana,
per què tan trista aneu?
porto la creu, germanes,
porto la meva creu!

Rossinyolet que canta
l'enyor que el cor li embeu,
del bell país de França
portà la seva creu.

Allà deixà la mare
i el pare que és al cel
i ara es mor d'enyorança
i arrapa fort la creu.

Forjada d'or i ornada
de gemmes de gran preu,
enmig del pit penjada
porta tostemps la creu.

Digué que va portar-la
d'allà a Fontfreda on jeu
mossèn Claret, que a França
morí amb aquesta creu.

Fou ell a qui la mare
del rei Alfons XIIè
un jorn, en confessar-se
li regalà la creu.

Des que ací fou monjada
ja mai no se la treu,
que dia i nit l'emparen
els braços de la creu.

Si mai no torno a França
i em moro aquí, deixeu
que l'última besada
sigui per a la creu.

Per mor de Déu, germanes,
el jorn que m'enterreu,
deixeu-me que abraçada
dormi amb la meva creu.

Marie Noël, germana,
per què tan trista aneu?
porto la creu, germanes,
porto la meva creu!

EL SEXE DELS ÀNGELS




Els àngels tenen sexe o bé no en tenen?
Són només cap i ales o bé còrpora
feta i dreta, tots ells com sant Miquel?
Reunides les monges en capítol
a tants de tants en sant temps de Quaresma,
tot pregant Déu i els seus àngels i arcàngels,
es va passar a debatre a fons el tema.
Sor Maria Queralbs fou la primera
en demanar paraula: Doncs bé, creia
que, com en tot, aquí molt més calia
aplicar allò del sant semper distinguas:
els arcàngels, doncs sí, els àngels no.
Els querubins i serafins serien
una cosa intermitja, indefinida:
ni fu ni fa. Sor Isabel Alzina,
plena se seny, va fer uns considerandos
que foren molt ad hoc. Tenien sexe,
els àngels, sexe-sexe, altrament
no serien perfectes. Sols que allò
que per a tots nosaltres són misèries,
ells ho duien posat ad hornamentum.
Item, digué sor Isabel Raspall
amb una veu tan dolça que ensucrava
atquis i ergos, item, com podien
els àngels ser custodis, sense sexe?
Ben provada doctrina pontifícia
defineix prou ben clar i a tort i a dret
que només pot ser dada la custòdia
dels minyons, a qui tinguin tot allò que calgui
per viure santament aparellat.
Ergo és palès que, amb més ornat o menys,
els àngels també tenen les mateixes
cosetes que tothom, mal pesi als qui
s'arrengleren al bàndol poca-solta
dels pintors entestats en caps i ales.
Fou sor Rosa Quermell qui conclogué,
tot esfullant paraules que volaven
com borrissol de plomes per la sala
capitular en mística nevada,
dient que, fos com fos, sols Déu ho sap,
de internis neque Ecclesia, i que els àngels
tinguin ben bé tots els seus ets i uts
no era pas cosa a remenar per monges,
i el cas, ja prou tocat i debatut.
Es levità com quatre peus d'alçada
i un aire fresc d'admiració i silenci
que va durar ben bé trenta minuts
glaçà les monges i deixà el capítol
amb un calfred d'aquells tan místic-místics
que sols se senten mentre passa un àngel.

UBI CARITAS


Sor Caridad Martínez tenia els ulls petits,
profunds, inquisidors, ulls avesats de segles
a contemplar el paisatge sense presses,
a sentir cada cosa del camí
com a paraules dites per les coses.
Perquè les coses parlen, perquè els arbres
tenen secrets no dits, les bestioles
tenen sentits i senten, tenen amors i estimen.
Duia sang de camperos a les venes
i aquella saviesa que és donada
als qui no tenen altre amor que el de la terra.
Vingué de Veneçuela a Barcelona
atreta per la fama dels cursos literaris
d'aquell don Manuel Milà i Fontanals,
mestre de mestres, docte poeta i gran filòleg,
de qui seguí ben fidelment les petges.
Estimà aquesta terra i es blegà
als rebrecs dels seus mots i dels seus signes.
Entrà en el monestir, ningú no sap com fou.
Ella, avesada als horitzons sens límits,
trobà refugi als fulls oberts dels llibres.
Estudià les obres de sant Francesc de Sales
amb un amor immens. Tots som hereus
del més bell comentari de la Vida devota,
on va saber trobar ressons de la devotio
moderna i fins i tot un cert humor velat
après de Rabelais. En l'avinença
que unes monges d'Annecy, camí de l'Àfrica
on eren enviades a fundar un monestir,
varen fer cap ací, sor Cari, que enyorava
la terra nua i els seus grans espais,
aconseguí el permís de l'abadessa
i s'embarcà joiosa amb les germanes.
Allí morí no sabem com ni quan.
Fou via Annecy que temps després sabérem
que, en algun bell indret, sor Cari havia
fundat un monestir de Thelemites.
Ja molt més tard mossèn Pròcul va rebre
un vell paquet cansat de rodar món:
en ell hi havia, en un saquet, les cendres,
sens dubte, de sor Cari i una ampolla
amb un missatge que sols ell va entendre.
Va sebollir les cendres al fossar
i serva encara amb gran amor, a casa,
aquella vella ampolla i el missatge.

L'AMPOLLA I EL MISSATGE




Oh l'ampolla
que esclofolla
cor i boca.
S'equivoca
qui t'olora
i no t'adora,
que la teva aroma
fa lliscar la ploma
i fa dir al poeta
tot el que li peta.
Duus a la panxa rodona
el licor que a tots emmona
i que fa que amb ets i uts
parlin fins i tot els muts.
Tu ets qui amb zel de monja custodia
el tresor que Noè ens va llegar un dia
quan, en esprémer el dolç raïm daurat,
féu vi, ja tip de l'aigua i de l'aiguat.
Oh dolça ampolla que, de vi complida
a Canà on hi hagué bodes, fou servida
a la taula on Jesús va celebrar
amb els deixebles el darrer sopar.
Tu fores qui l'alegria
féu retrobar el joiós dia
que els deixebles d'Emmaús
van reconèixer Jesús.
Que el teu noble imperi
retorni el senderi
al bisbe que es creu
que la paperina
que el seu cap tragina
és segur altaveu
del ver magisteri
del Crist mor en Creu.
Pel vi que en sang de Crist és transformat,
ampolla, que aquest prec sigui escoltat.

EL PERFUM




Grans mestres hi ha que, temps ha, ensenyaren
com el món dels sentits pot allunyar-nos
d'aquell tirany segur que ens mena a Déu.
D'altres n'hi hagueren, i també ben doctes,
que en els sentis mateix trobaren la sendera
que, com sageta cega a la rodella,
ens llancen devers Déu, caça caçada al vol.
Per vista, oïda, gust, tacte i olfacte
-Ramon Llull hi afegia a més l'affatus-
hom veu i sent i olora i paladeja
i palpa el do de Déu, i pot encara
lloar-lo amb dolços mots a flor de llavis.
Fou sor Marta Trepat qui entre nosaltres
ens mostrà com l'encens es fa pregària
i com plantes i flors són com un càntic
a l'altar sacrosant de la natura.
Cada olor és un misteri que ens endinsa,
amb llenguatge secret, en el verger
que varen perdre els nostres primers pares.
La rosa n'és la clau, oh vellutada aroma
de l'amor!: qui en sap el nom
sap ja tots els misteris de la vida.
El llessamí és olor de veritat,
intensa i pura llum en la nit fosca.
La violeta, és clar, la humilitat:
com més s'amaga més és enaltida.
L'espígol és l'olor de l'ametista,
senyora i dura, però transparent,
espiga oferta als vents de l'esperança.
D'olor de llar és feta la ginesta,
regust de pa llescat a la custòdia...
Cada flaire era, Marta, tot un món,
i tu en sabies la secreta alquímia:
Déu és al fons de cada olor, de cada
sentida de l'enyor i del silenci,
de cada plenitud que treu florida.
Morires en olor de santedat,
abans, però, enamorada abella
libares en el calze de mil flors
les més pures essències per dar-nos,
pel camí de l'aroma, el goig de Déu:
l'olor feta de sol, feta de vent,
feta de pluja i feta de serena,
l'olor que porta el nom de natural
i de què déu s'agrada, ell que no vol
que l'home, a imatge seva, es revesteixi
de pellerincs d'orgull ni d'artifici.

LA MONJA RONDINAIRE




Sóc més bona que el pa
i més tova que l'aire
si em deixen rondinar
al meu gust i al meu aire.
Ara rondino en va
sebollida al fossar.

Germanes que passeu,
maules d'aire badaire,
pregueu per mi! Aquí jeu
la monja rondinaire.

A costura faig ús
d'un instint pessigaire
dels que estan en desús:
sense pensar-m'hi gaire
disseco un gamarús
en un amenjesús.

Germanes que passeu,
maules d'aire badaire,
pregueu per mi! Aquí jeu
la monja rondinaire.

No em molen les cançons
ni em rota cap becaire
i estic fins als cordons
d'assajar i ser cantaire,
que em fa acabar els torrons
sor Direrrigodons.

Germanes que passeu,
maules d'aire badaire,
pregueu per mi! Aquí jeu
la monja rondinaire.

Ja tinc els cataplins
per dur a cal parracaire
replens dels fervorins
de mossèn sermonaire:
si en treus els exarmins
no hi queda res a dins.

Germanes que passeu,
maules d'aire badaire,
pregueu per mi! Aquí jeu
la monja rondinaire.

Per a més inri, en pac
que no sóc gens llepaire,
aguanto l'estomac
de sor manimanaire
que, a dins del meu tabac,
ve sempre a buidar el sac.

Germanes que passeu,
maules d'aire badaire,
pregueu per mi! Aquí jeu
la monja rondinaire.

PLUJA DE ROSES




Cada rosa del món té el seu esclat,
cada roser del món té una sentida
vellutada i fragant de caritat
que omple la vida de la dolça flaire
que ens redimeix del temps i de la mort.
El monestir florí com un roser
que, esbrancat i abatut, encara treu florida
de l'olor lluminosa del silenci.
Curull de roses, estenia els braços
enfora de les tanques del seu claustre
i endolcia el dolor i embenava ferides
amb aquell jou suau i aquella càrrega
lleugera d'aquell qui, pels més pobres fet pobre,
ens va fer rics de l'única riquesa
que el foc no destrueix nio es menja el corc.
Fou sor Rosa Marquès model insigne
de caritat. Per mor de Déu deixava,
els dilluns, la clausura per anar-se'n
amb tartana o a peu al port de Mataró
on arribaven tristos galions
carregats d'esclaus negres. Els dimarts,
en recordança de Tirant lo Blanc,
reunia en cenacle dotze pobres
i els repartia compassiva dotze
llesques de pa torrat amb un bon tall
de pernil i, damunt, una moneda
de duro sevillà. Alguns dimecres
reunia els devots de sant Martí
apedaçant estrips, brodant sargits,
retocant, fent a mida, al gust de tots,
la roba d'algun pobre. Ja dijous,
en record del bon Llàtzer, recollia
els rosegons de pa del veïnat
i en feia sopes d'all. Cada divendres,
en record de sant Job i de les nafres
del bon Jesús, rondava ambulatoris
i llars de vells. Dissabtes i diumenges,
els dedicava al monestir, priora
com n'era, conreant rosers i roses,
fent que, en cada germana, fes florida
l'amor. Anys i més anys, damunt la seva
tomba, un roser
esbadellà velluts
carmins
i flaires
i plugim
de pètals.

VOL DE COLOMS




Aquell molt reverend Phather Bardissius,
celebèrrim autor del llibre anònim
The shining cloud, gran llibre que s'enlaira
sobre els núvols i boires de la mística
anglesa, va fer cap un bon capvespre
-era Pasqua Granada- al monestir.
El bon pare, tan místic rodamón
com fou el mateix Llull, vingué de sobte
per veure sor Egèria Vendrell,
que era també de mena viatgera,
bessona seva d'ànima i de mística:
ambdós trobaven Déu més en Heràclit
que en Parmènides, més en aquell fluxus
continuat dels rius que no en l'estable,
serena quietud de les muntanyes.
L'interior desfici místic duia
l'un i l'altra a voltar sense aturar-se,
cosa que féu difícil que es trobessin,
de no ser per atzar. Aquell bon pare,
havent entrat de jove en aquell orde
famós dels jejuïtes, no podent
resistir el quietisme d'aquells pares
que no han tramès encara ningú a Mart,
fundà l'orde de Santa Pau Romana,
que anés pel món i part de l'estranger.
De retorn d'un viatge per les terres
del gran Khan, duia les alforges plenes
dels donatius rebuts dels infidels
quan fou sorprès pels Ashashims del Vell
de la Muntanya que el robaren i
el deixaren mig mort. Per un atzar d'atzars,
el trobà sor Egèria, que anava
a la recerca d'un pelegrinatge
per als oblats de Montserrat, als rius
sagrats del paradís. Ella embenà,
bona samaritana, les ferides
i féu possible el seu retorn. L'atzar
no va voler que aquí es trobessin ara...
Tot predicant aquell jorn de Pentacosta,
amb tanta d'unció, aquell bon pare,
tot enlairant-se en ales de la mística,
rebé un signe de Déu: baixà un colom
del cel fins a posar-se sobre seu.
Les monges en restaren admirades.
Ho van veure els marquesos de Montfort,
que eren tal dia al temple, i qui això escriu
i fidedigne en dóna testimoni.

EL COLOM BEAT




D’una voladissa
fidel al patró,
un colom va a missa
de festa major.

Parrupejadissa
fa l’oració
i, devot, no es frissa
que acabi el sermó.

Dolça benaurança
dels qui posen pau,
pacífic avança

pel mig de la nau
i a la porta es llança
devers el cel blau.

CARTA DE BETLEM


A mossèn Pròcul envia aquestes lletres,
Egèria, romeva del Senyor.
Pau i bé. Com enlloc, aquí es respira
el misteri de Déu. Betlem se m'obre
als ulls, i el cor em salta d'alegria.
He caminat amb peu joiós, lleuger
les poques verstes de camí que menen
des de Sió al vell poble de David.
Sió és l'orgull, Betlem, la senzillesa.
Riquesa allà, aquí només pobresa.
Déu és poder i força a les muralles
de la seva ciutat. En el seu poble
és amor i tendresa, dolçor i plor.
Ran de camí, Raquel encara plora,
amb les entranyes buides, els seus fills.
Al lluny, Betlem ja s'alça amorosint
el paisatge brodat amb punt de creu
ungit d'oliveredes. S'alça Rut
entre la pau dels camps que ara verdegen,
espigolant l'amor. En alt de vila
els carreus rosa clar de la basílica
de la Nativitat. Déu s'ha fet carn
ací. Parlen les pedres, i tot canta
el misteri d'amor. Segles i segles
es fonen en l'instant. Ja sóc aquí
buidant l'humil sarró de l'enyorança.
Ja sóc aquí plorant de goig, Senyor,
Déu fet infant. Hic de Maria virgine
-diu l'estel- Jesus Christus natus est.
Oh vell casal, coval humil, retorno
al si etern de la mare i recomença,
damunt les pobres palles, el vagit
que em redimeix, rejovenint els ossos,
fent reflorir la vella sina verge.
Sento que Crist em neix en les entranyes
i penso en vós, el vell amic mossèn,
que voldria que fóssiu vora meu
per compartir tan gran i tan alt goig.
Us deixo aquí, besant les vostres mans,
bressol del Crist-eucaristia. Sóc
vostra humil serventa que us recorda
i estima,
sor Egèria Vendrell,
romeva del Senyor nat a la cova.

SOR DOMITIL·LA




Homenatge a Roma de Fellini

Sor Domitil·la, no se sap ben bé
qui fou allà en el segle. Diuen uns
que el seu nom era Carme Déugracieta
però d'altres afirmen que Ofelina
era el seu nom al segle. Tal com sia,
sabem, però, per dades fidedignes,
que vingué al món en un part doble i va
trobar el seu lloc al lloc de Mollerussa,
on cresqué tan semblant a la germana
com dues gotes d'aigua. Sols els pares
les distingien amb el cor, que no
amb els ulls. Solien, de petites,
intercanviar els noms i, ja més grans,
xicots i amors. La Carme estudiava
per alquimista i la germana, Engràcia,
tirava per modista. Era aciençada l'una
i faral·lana l'altra. Piadosa,
modoseta la Carme; renouera,
tabalera i borinera, la germana.
La Carme entrà per monja al monestir.
Ben tost, la calma i reverent novícia
esdevingué el rovell de xerinoles,
diana de grifoldes i barriles.
Amb tant de canvi i canviant-ho tot,
prengué en fer els vots el nom de Domitil·la.
L'art de l'alquímia la va condemnar
a un treball subaltern d'infermeria.
Capgirà el lloc, els remeis, les malaltes.
Innovà l'aixovar, fent, de paper,
tovalloles, llençols, betes i bates.
D'aquí passà a les toques, davantals,
escapularis i faldons; la roba íntima
fou també d'usar i llençar.
Creà diversos hàbits: els de feina,
fets de paper d'estrassa ben prisat;
els de festa, amb paper de cel·lofana;
els de cor, de paper blanc setinat,
amb una toca amb ales com d'arcàngel.
Aconseguí paper de seda i féu,
oh meravella!, un hàbit d'abadessa
tan bell que il·luminava el monestir.
La fama de modista arribà Roma
on fou cridada per vestir els abates,
els monsenyors i els cardenals. Mai Roma,
on va morir, fou tan esplendorosa.
Ni tan dolços com mai de mai no foren,
a Mollerussa, com per art de màgia,
los préssics i les peres llimoneres.

L'ESTAMPER DEL MONESTIR


Bonic boniquet
i ros com un àngel,
bonic boniquet
com un Jesuset.

Estampes impreses
en paper de fil,
a ral la dotzena
i a duro les mil.

Estampes de monges
i de capellans
i d'algun canonge
d'hàbits vergonyants.

Estampes amb randes
fetes a punxó
per a bisbes, papes
i algun monsenyor.

Estampes amb orla
pintades a mà,
record d'una monja
que va professar.

Estampes petites
i estampes més grans
de beats indignes
i dels més grans sants.

Sant Francesc de Sales,
amb ploma com cal,
i santa Joana
amb un davantal.

Misses, novenaris,
trissagis i cants,
goigs estrafolaris
de santes i sants.

Per pagar les taxes
d'enterrar-se aquí,
féu un retallable
d'aquest monestir.

Bonic boniquet
i ros com un àngel,
bonic boniquet
com un Jesuset.

L'AMETISTA






Doloretes Vendrell, la de mil veus,
pasturava ametistes a muntanya,
clarors d'hivern en l'hort tancat i clos
de silencis i amors, miols d'enyor
en brancatges fidels punxats d'estrelles,
refilets de pinsà, raigs de fontanes,
camins tan fins dels que qui sap on menen,
teranyines de llum barrant el pas
de l'ortiga infidel, de les bardisses
saducees i escribes, pentinava
verdors de prat en un teclat de feixes,
conreava marjals brodats de molsa,
bancals de solitud devora el cant
humil, constant del rierol que mena
la vida vers la mar. Sor Doloretes,
entrada al monestir, portava a dins,
fràgil flascó de vidre, tot l'encant
exuberant, frondós, de la muntanya,
intens i contingut, a punt d'esclat.
El venerable abat de sant Martí
que, amb garlopa subtil, ribotejava
aquella ànima insigne, li escrivia:
Sortós qui venç el propi cos:/ domina
la natura/ i enjova la natura.
Un tal bell parlament menà la monja
pel bon tirany. En aquell temps venien
voladisses d'ocells a aixoplugar-se
sota els rafals del claustre. Sor Loletes
va aprendre el seu llatí passant molts anys
tota la nit dessota la serena
desxifrant els trinats i els refilets,
codificant els mots del seu llenguatge,
aprenent saltirons i parrupeigs.
N'arribà a saber tant que li mancava
només saber volar. Reguinyolava
amb la merla, flautejava amb el gaig,
gorguejava l'enyor del rossinyol,
refilava el dolç plany del verderol;
dels pardals, aprengué la piuladissa,
sabé el toc monacal de la puput...
Fou un any per Nadal que aconseguí
que els bons ocells cantessin tots a una
el dolç Cant dels ocells! Ja més velleta
va deixar de parlar, només piulava
talment un teuladí. La seva tomba
fou sempre lloc d'aplec de l'ocellada.
En obrir el seu taüt, fou descoberta
la muntanya florint en els seus ossos:
els cartílags, morats i usats, havien
cristal·litzat l'esclat d'una ametista.

L'ERMINI




L’ermini dels sants draps deixà a Cardona
el bon canonge Mas. Al monestir,
que en serva les despulles, va venir
per un d'aquells camins a la Déu-dóna

que porten un ocell sota el rafal
d'un temple a fer el seu nieró i a créixer
peixat de dolç raïm i blanca xeixa
dels seus altars. Canonge lectoral

de la seu solsonina, es morfonia
per mor d'interpretar els llibres sagrats,
perdent la vista en pergamins arnats
en llargues nits que feia tornar dia

batallant amb Noé per si la nau,
la feia amb joncs, de mena vincladissa,
o bé com cal, de fusta ben massissa.
No havia pas clavat encara un clau,

que va saltar cent planes de la història
per batallar amb egipcis al Mar Roig;
res, certament, no dóna tant de goig
com veure el vell Moisès cobert de glòria,

carros i cavallers, colgats en mar,
espases, arcs i llances, fets xixines,
l'escut panxut, perdut entre petxines,
l'elm poderós, esclau del fons avar.

Sor Margarida de Monrós, moguda
per una ben semblant inquietud,
fundadora del cèlebre Institut
Bíblicopentatèutic de l'Ajuda,

el cridà a fer un recés al monestir.
Deixà, el canonge, prou de bona gana,
la ciutat de Solsona i, en tartana,
devora el Cardener feia camí

quan un mal llamp, anunci de tempesta,
esfereí el cavall, que es llençà avall,
per un marjal, al fons d'un fons aiguall.
Amb l'aigua al coll i veient la mort presta,

pregà, el canonge, Déu i tots els sants i féu
prometença d'uns goigs i de l'ermini
a la marededéu del Patrocini.
I els seus precs i els seus xants escoltà Déu.

Ja mai de mai muntà en cap carruatge
i això el portà a restar sempre fidel
al monestir, terra de llet i mel
del vell Moisès cansat del llarg viatge.

Mercès a ell, florí en el monestir
l'amor i ensenyament de l'Escriptura.
Ja molt revell trobà aquí sepultura:
Déu vulgui al cel aquell qui jeu aquí.

LES CREUS AL VENT


Temps era temps, milers de creus senyaven
el front, avui vençut d'aquest país.
Creus de capçal vetllant l'intens i breu
somni d'aquesta vida que ens depara
joia i dolor. Creus de llindar que obrien
els braços amatents de l'acollida.
I les creus dels camins...! Oh creus al vent,
rosa dels vents de l'esperança humana:
oh nord de l'impossible!, oh sud fressat
d'inquietud!, est de l'enyor llunyà!,
oest del goig que fos ja sense posta!
Creus beneint la solitud dels camps,
empetitint l'orgull de les muntanyes,
companyes de camí del vianant,
senyalant on comença i on acaba
el silenci o la nit, on mort i on vida,
on s'encreua el desig i on mor la fosca!
Creus que vetllen la pau dalt del pedró,
creus de comunidor que, amb blats, maduren,
despentinada al vent la llibertat.
De creu en creu pelegrinà incansable
resseguint la pell bruna dels camins,
un rés als llavis, sor Mercè Porcel
de sant Albert, portant en un farcell
un petit scriptorium portàtil
amb plomes i tinters vells de tinta xinesa
i lligalls de paper. Fidel devota
de sant Albert el Gran, duia les cèlebres
postillae que llegia ben sovint
com un divertimento que aguditza
la ment i l'esperit, com el teclat
d'un orgue que s'acreix amb la difícil
interpretació d'una tocatta.
Els dits de sor Mercè, sobre el paper,
harmonitzaven el dibuix, les línies
d'un traç segur, fixant la fesomia
de cada creu retallant el paisatge:
la graonada, el sòcol i l'esvelt
fust que arbora la creu devers el cel.
Guardava el monestir més de set-cents
dibuixos d'un valor incalculable,
creus i més creus que ella va salvar de l'oblit.
Un vent tenyit de mort i de revolta
se'ns endugué per sempre allò que fou
i no serà mai més.
Fou sebollida
a l'ombra de la creu que allà al fossar
ens mena del dolor vers l'esperança.
Com sant Albert, estava convençuda
que el bon Déu més es mostra que es demostra
i -per crucem ad lucem- fem camí
del dol confús a l'alta visió.
Que amb sant Albert es vincli ara per sempre
al vent de Déu que, amb un amor fidel,
persigni ara i adés la nostra terra!

LA JARDINERA








Sembra silencis,
pensaments, campanetes,
roses i espines,
violetes i lliris
al jardí, sor Lolita.


Amb dolça cura,
les ortigues floreixen:
és escondida,
secreta, la bellesa,
i, a Déu, tota herba canta.


Blats i cugules,
goigs i dolors que engendra
la dura terra!:
a la vall d'on és filla
el bé i la pau s'abracen.


Gra de mostassa
petit com el silenci,
joia del claustre,
arbrissó que es fa arbre
on els ocells s'ajoquen.

DORMEN ELS MORTS


Dormen els morts
en braços de la nit:
no hi ha claror
ni de sol ni de lluna,
ni estels que punxin
el reialme dels morts.
La terra acull
la llavor que germina;
arrela endins
del silenci, la mort,
cerca la llum
endinsant-se en la fosca,
anhela l'alba
fendint ja la nit.
Dormen els morts,
els meus morts, i jo vetllo
pregant per ells:
que la llum els desvetlli,
que s'encengui la nit,
que Déu sigui el seu port
i retrobin la pau
arribant a la platja,
que els amari la vida
ja per sempre i del tot.
I que l'amor
que ens lligava a la terra
floreixi ara
més dolç i més fort.
Oh Crist Senyor,
tu que a la creu feries
de mort la mort,
acull, en el teu Regne
de Llum, els morts
que hem estimat.
Sigues també
llum i camí
per a mi que faig via
vers el ponent.
Guia'm la passa
pel vell dolor i pel dol.
No em deixis sol
quan arribi aquella hora
que em cridaràs.
Que et digui Amén
i m'adormi en la nit
confiat i segur
de la llum dels teus braços.

LLADRES AL MONESTIR




Varen venir de nit,
els lladres. S'endugueren l'últim
i escadusser resquici
de bon humor. Després,
fets tots els comptes i recomptes
del monestir, restava
encara indemne la gasiveria
dels arxius esventrats, desdinerats,
confessions morboses de fitxes i més fitxes,
el gavadal de fils i de rodets
embullats ja per sempre,
les cotilles sarnoses de les veus
endurides que broden
amb puntades indignes d'un sargit
paraigües que ens emparin de la pluja.
No s'endugueren
el seny dels més estrabul·lats,
la bona fe dels confiats,
el goig dels benaurats,
l'amor d'aquells que estimen i s'estimen
les cendres que ja dormen al fossar.
Se salvà encara el foc de les campanes
tocant a Pentecosta,
el vent que va i que ve i s'atura on vol,
l'esplendor de les flors en la florida,
la granada dels blats omplint les sitges
de l'enyor del que fóra i no serà.
Demà potser
rondarà la fantasma
de sor Rosa Quermell tocant matraques
per mossèn Pròcul que s'ha mort penjat
amb agulles d'estendre dalt les golfes,
allà on dormen, amb llibres vells i arnats,
andròmines inútils i folls versos.
Potser demà,
quan retornin els lladres,
trobaran els batents esbalandrats,
esbucada la llinda i, en silenci,
reialme desolat, el monestir,
palau del vent els claustres,
viu només de record i esgarrifança
el vell racó del que fou el fossar.

L'ÀNGEL DEL FOSSAR





Al vell fossar hi hagué per temps un àngel
vetllant fidel per llunes i per sols
el son etern de les germanes. Era
bell en la dolça i gràvida tristesa
dels seus ulls innocents i ja cansats
de sotjar en negra nit cridant l'aurora,
d'esguardar en la quadrícula del cel
el pas feixuc dels núvols i dels dies.
Dreçat vora la creu, amb una mà
assenyalant la terra, l'altra alçada
devers el cel, les ales recollides
en espera del vol. Era de fusta
de servera, duresa com de pedra
feta a l'embat del vent i de la pluja,
blanesa de silencis i d'enyors,
cor de reïna ardent, mel de les sabes,
claror d'amor que corre dins les venes,
nervadura arborant la saviesa
que és l'única riquesa dels humils.
Cisellat ad maiorem Dei gloriam
i ungit de pau en el bateig del Ganges,
prodigi de l'alquímia, tornava,
sols tocar-les, les aigües en dolç vi,
carrals en or, silencis en paraules,
asprors en randes i tristors en goigs.
Era la cara tendra del dolor
assumit, redemptor que ens torna humans
i va gestant, al ventre de la terra,
al cor de la tenebra, al nus del dol,
pressentida en l'enyor, la primavera.
Cremà quan fou cremat el monestir.
Fou brasa ardent dos jorns la seva teia.
Dies i dies perdurà l'olor
tèbia i blana de les seves cendres
per tot el veïnat, quan d'un cop d'ala
de vent, en flam de foc follet mudant-se,s'envolaren per sempre més enllà.

NOMÉS ELS MORTS ESPEREN




Només els morts esperen sempre sempre.
Dormen amb un son prim sota la terra
i vénen a captar-nos en silenci,
des del no-res, l'almoina del record.
Són com un gos fidel que se us acosta
fins a la mà per mor d'una carícia
i mai no us deixaria i us segueix
arreu, ombra i enyor, crit apagat
freturós de la llum i de la vida.
Aquell goig que bé fou, però no fou,
aquell temps que era engany ja en la florida,
el desig sense fons tornat mentida,
l'esclat breu d'un llampec tornat foscor,
el ventre condemnat a l'eixorquia,
l'instint vençut, l'anhel marcit, tot ara
és pols i cendra, cendra i pols, no pas
la pols enamorada del poeta,
sinó la que es trepitja i que somouen
les màquines sense ànima que arrenquen
ara mateix el ventre de la terra
devora on va florir un jorn el fossar.
Només els morts esperen, fets com són
al silenci i l'oblit. Amb buides nines
beuen la pluja piadosa i van
pidolant-nos la llum que els és negada.
S'apropen amb un gèlid aleteig
demanant el record d'una pregària.
Burxen de nit el somni del poeta
perquè els vesteixi amb parracs de paraules,
demanant una vida mal que sigui
farcida de mentides piadoses.
Només els morts esperen sempre sempre.

DIES IRAE






Dies irae, dies illa
quan ja cap tassa de til·la
salvarà el ble que vacil·la!

Quina terrible paüra
quan la carn, oh desventura!,
sigui tota podridura!

Caldrà esperar -què dimoni!-
que arribi el moment idoni
que la trompeta ressoni.

Després de llarga jornada,
arribarà, en nova albada,
el moment de fer bugada.

Xafarderot, el gros llibre
que fets i vida calibra
em despulla fibra a fibra.

En la més alta cadira
seu el jutge i em remira
amb ullades plenes d'ira.

Ai de mi!, ¿qui piularia,
tímid com sóc, si m'espia
mig món ple de fellonia?

Ai cor meu, no desbaratis!
Ai Jesús, prec que em rescatis,
tu que salves a tots gratis!

Tu que per mi vas fer via
vers la creu, de dolentia
lliura'm aquell darrer dia.

Recorda't de les trifulgues
que per mi has passat i vulgues
dar-me la pau que promulgues.

Fes com que no te n'adonis
i els meus ossos no aplançonis:
dels meus torts prec que em perdonis.

Tremolo com una fulla:
posa ja fil a l'agulla
i sigui'm l'amor cogulla.

Tu perdonares Maria
i el lladre que amb tu moria.
Salva'm també l'últim dia!

Prou sóc de pregar-te indigne,
però et prego que benigne
em lliuri's del foc maligne.

Passa'm per la porta estreta
que dugui a la teva pleta
i posa'm a la part dreta.

Cabres i cabrons eixella.
Aparella'm amb l'ovella
que el teu amor assolella.

El meu cor el dol acendra,
deixa't pel meu plor corprendre
i al meu pit la joia engendra.

Ah diada que intranquil·la
ja preveia la Sibil·la.
Per l'home que Déu judica
Jesús en creu testifica.

Oh Jesús, rei piadós,
dóna a tots la teva pau. Amén.

EL REQUIESCAT IN PACE




EL REQUIESCAT IN PACE


Amb mirinyacs de pols,
toca de filagarsa,
bolitxons per mitjons,
ve la Seca a la dansa.
Al fossar marca el pas,
el xiulet de la dalla,
que és l'hora de ballar
el Requiescat in pace.

A la dansa, eh, ih, ah,
a la dansa germanes,
a la dansa, eh, ih, ah,
del Requiescat in pace.

Ja sor Augusta, amb ulls
ullats com un formatge,
obre amb claus d'un garbull,
la gran porta tancada;
tímidament el pas
de la Seca acompanya,
que és l'hora de ballar
el Requiescat in pace.

A la dansa, eh, ih, ah,
a la dansa germanes,
a la dansa, eh, ih, ah,
del Requiescat in pace.

Enduta a l'eixorc bres
de la música sacra,
sor Agnès la segueix
tot gambant rinco-ranca.
Defora, sant Joan
passeja l'enyorança
que és l'hora de ballar
el Requiescat in pace.

A la dansa, eh, ih, ah,
a la dansa germanes,
a la dansa, eh, ih, ah,
del Requiescat in pace.

Una a una, al compàs
de l'estranya xaranga,
van donant-se les mans
fines i descarnades.
Roda i roda el rodar
cansós de la sardana,
que és l'hora de ballar
el Requiescat in pace.

A la dansa, eh, ih, ah,
a la dansa germanes,
a la dansa, eh, ih, ah,
del Requiescat in pace.

Amb un punteig cloc-piu
entrant en la rotllana,
l'abadessa somriu
tota desdentegada.
Bàcul marcant el pas,
ens mana a tots, la dalla,
que és l'hora de ballar
el Requiescat in pace.

A la dansa, eh, ih, ah,
a la dansa germanes,
a la dansa, eh, ih, ah,
del Requiescat in pace.

La lluna sagna el ple
corcat de l'esperança
i el vent estripa el cel,
ull buit sense mirada.
La Seca dalla el jaç
desert de l'estelada,
que és l'hora de ballar
el Requiescat in pace.

A la dansa, eh, ih, ah,
a la dansa germanes,
a la dansa, eh, ih, ah,
del Requiescat in pace